Lit. Universal: Bloc 3.

• Situa el present fragment en l'argument de Madame Bovary i comenta'n la rellevància per al desenvolupament de la trama.

"Mai la senyora Bovary no havia estat tan bella com en aquella època; posseïa aquella bellesa indefinible..." (pàg. 242)

Aquest fragment de Madame Bovary pertany a la segona de les tres parts en les quals l'obra de Flaubert es divideix. En aquest punt Emma, la protagonista, i el seu marit, Charles Bovary, ja s'havien traslladat a Yonville. Berthe, la filla del matrimoni Bovary, havia nascut i la família vivía en una casa luxosa amb totes les comoditats de les que la burgesía podia gaudir.

Charles, home ingenu i sense voluntat pròpia, exerxia com a metge -a pesar de la seua inutilitat per a aquest ofici- però comptava amb una certa desconfiança per part dels habitants del poble, ja que aquestos estaven acostumats a consultar amb Homais, l'apotecari vanitós, qualsevol tipus de malestar físic o psicològic. Mentres que el seu marit es dedicava a la medicina, Emma, que s'encarregava de que els criats i la dida de Berthe compliren amb la seua feïna, gaudia d'una vida tranquil·la, sense preocupacions. La senyora Bovary acudía habitualment a la tenda de L'hereux, un comerciant vil que, més tard, acabà arruinant a la protagonista. Emma -dona prou superficial- es dedicava a comprar tot tipus d'objectes luxosos per tal de decorar sa casa i lluir penyores de gran qualitat.

Tota aquesta vida de luxe i despreocupacions de la qual gaudien els Bovary no era tan perfecta com semblava, almenys per a Emma. La protagonista no estava enamorada de Charles, de fet, en ocasions, el detestava. El caràcter feble del seu marit no complia amb les seues espectatives. Emma, encantada amb les novel·les romàntiques que llegia continuament, havia cregut en un ideal masculí al que Charles Bovary ni tan sols s'aproximava. La insatisfacció amorosa i intel·lectual de la protagonista la portaren a plantejar-se la idea de tindre un amant, al igual que les dones protagonistes de les novel·les que ella llegia.

El fet d'enamorar-se d'un altre home i enganyar Charles no es va fer esperar, ja que la química existent entre León, un jove escrivent intel·lectual, i Emma va ser molt clara des d'un principi. Tanmateix, León, davant el seu enamorament i la impossibilitat de mantindre cap relació normalitzada amb la protagonista, va decidir anar-se'n de Yonville per tal d'acabar els seus estudis com advocat.

La marxa de León va entristir Emma, però aquesta va trobar consòl ràpidament gràcies a l'aparició de Rodolphe, un atractiu terratinent que es decideix a seduïr la protagonista. La ingenuitat de Charles i la perspicàcia de Rodolphe van resultar ideals per tal que Emma i el terratinent començaren una relació secreta. La senyora Bovary estava perdudament enamorada de Rodolphe, un don Juan que savia com tractar les dondes per tal d' aconseguir d'elles el que volia. En aquest cas, el intel·ligent seductor no més volia entretenir-se i gaudir de la companyia d'Emma, que, convençuda de "l'amor" que Rodolphe sentia per ella, li demanà que escaparen a París amb Berthe, abandonant a Charles. Aquest fet feu que Rodolphe s'enanara de Yonville i trencara la seua relació amb Emma per mitjà d'una carta.

La desesperació que la protagonista sentí amb la lectura de la carta -rebuda en una cistella d'albercocs- la va fer plantejar-se el suïcidi i enmalaltir greument. Emma restà varios mesos al llit i va perdre tot tipus d'esperança, per això es va dedicar tant hipòcritament com devotament a la religió. Charles, que no sospitava res sobre les infidelitats de la seua dona, estava molt preocupat per ella i va fer tot el possible per que es curase. El senyor Bovary descuidà el seu treball i els deutes, incrementats a causa dels nombrosos objectes de luxe que Emma havia comprat durant tot aquest temps, van esdevindre un seriós problema.

L'hereux, el maliciós comerciant al que Emma sempre acudia per tal de fer les seues compres, va arribar a un acord amb Charles per tal que aquest pogués pagar els seus deutes a poc a poc. Tanmateix, el vil botiguer intentava arruinar secretament la família Bovary, sobre tot Emma, la qual anava millorant de la seua malaltia amb el pas del temps. De fet, quan la protagonista ja estava pràcticament recuperada, Charles, a pesar del deutes, va decidir portar a la seua dona al teatre per a que aquesta s'animara.

El viatje a la ciutat, on es realitzava l'obra de teatre, va esdevindre sorprenent, ja que el matrimoni Bovary es va encontar amb León que, impressionat per la trobada amb Emma, no volia tornar a deixar passar la seua oportunitat de conquistar-la. Tanta era la seua passió per la protagonista que se les va arreglar per tal que questa pogués gaudira amb ell d'uns dies més a la ciutat. Charles, que no es va oposar a aquesta idea, s'en va tornar a Yonville i León i Emma aprofitaren per a restar junts. Tanmateix, la senyora Bovary tinguè que tornar a casa, però se les enginyà per tal de poder tornar cada setmana a la ciutat.

Els amants restaven sempre en la luxosa habitació d'un hotel per decisió d'Emma i els deutes dels Bovary a causa dels capritxos de la protagonista continuaven aumentant. Un dia Emma va visitar L'hereux per tal que aquest li donés una solució per a pagar els deutes. El comerciant, maliciosament, va recomanar a la protagonista que venguera unes propietats sense que el seu home s'en assaventase. Emma va seguir els consells de L'hereux fent que la seua situació econòmica empitjora-se fins a l'extrem en que ja no podia fer res per lliurar-se dels deutes.

Emma va demanar ajut económic a León, la relació amb el qual s'havia deteriorat, però aquest no va poder ajudar-la. La senyora Bovary també va acudir a Rodolphe, el seu amant anterior, que no va poder prestar-li els diners. Finalment, L'hereux, amb molta maldat, va denunciar els Bovary. Emma, que no s'atrevia a dir-li la veritat sobre els deutes a Charles, va decidir suïcidar-se prenent verí. Tanmateix, avanç d'això, va entregar-li una carta al seu home on li donava explicacions sobre tot el que havia passat.

A la mort d'Emma Charles va haver d'afrontar tots els deutes econòmics, fet que li va resultar impossible. A més, el d'escobriment de les infidelitats de la seua dona el sumiren en una gran depressió i, finalment, va morir. Desgraciadament Berthe quedà sense pares i va anar a viure amb una tia que, donada la seua precaria situació económica, la va enviar a un taller de costura per tal que es guanyara la vida.

Lit. Universal: Bloc 3.

La novel·la en el segle XX

La Metamorfosi, Franz Kafka.

• Comenta l'argument d'aquest fragment en el context global de la narració.

Aquest fragment de La Metamorfosi està situat a l'inici de l'obra. Gregor Samsa, protagonista d'aquesta història escrita per Franz Kafka, es desperta un matí convertit en un insecte similar a un escarabat. Lluny de preocupar-se per aquest fantastic fet, Samsa s'afanya per tal de no fer tard al treball. Tanmateix, les dificultats que li suposa adaptar-se al seu nou cos d'insecte l'impedixen alçar-se amb normalitat. Mentres tant, els seus pares i la seua germana el criden i colpejen les portes de la seua habitació per tal que isca.

La confussió i la tensió del protagonista, donada aquesta situació, s'accentuen amb l'aparició de l'apoderat, que arriba a la casa de Samsa per tal de conèixer les raons per les quals no ha anat a treballar. Gregor, dessesperat al no poder comunicar la seua situació als demés, cau bruscament del seu llit i corre cap a una de les portes de la seua habitació. Amb molt d'esforç aconsegueix obrir-la i surt cap al corredor, on els seus familiars i l'impacient apoderat l'esperen.

La visió de Gregor convertit en un insecte sembra el pànic a la casa. L'apoderat fuig dessesperadament i el pare, enfadat i desconcertat, introdueïx amb violència el seu fill a la seua cambra. Ferit en una pota, el protagonista comença a reflexionar sobre la desgraciada situació de la seua família (i no sobre la seua), que depén económicament del seu salari. Esgotat per la situació, Samsa es dorm i, sorprenentment, hores derprés la seua germana Grete li porta el menjar. A pesar de l'estat de Gregor, la seua germana procura cuidar-lo tot el que pot per tal que aquest es "recupere".

Desgraciadament, un incident amb la mare de Gregor, la qual es desmaia en veure el seu fill, fa que la situació del protagonista empitjore. El pare, que ha tingut que tornar a treballar per tal de guanyar els diners que Gregor ja no pot aportar, ja no aguanta més la situació i quan el seu fill ix de la cambra per tal de comprovar com es troba la seua mare, li llança una poma que colpetja el Gregor i queda incrustada en la seua esquena. A partir d'aquest moment tota la família deixa de prestar atenció al pobre Gregor. De fet, contracten una dona per tal que s'encarregue d'ell.

Sorprenentment, el temps passa i el protagonista continua en el seu terrible estat. Els diners de la família s'esgoten, Gregor es sent culpable, els pares i la germana treballen sense descans i no tenen més remei que llogar una de les habitacions de la casa. Tres homens molt peculiars començen a viure amb la família del Gregor, que continua tancat a la seua cambra. Tanmateix, arriba un moment que el protagonista, cansat de la seua pressó, en escoltar la seua germana tocar el violí, escapa de la seua habitació per tal de veure-la.

En aquest moment, el tres homens que havien llogat una de les cambres dels Samsa d'escobreixen el Gregor i s'indignen. Demanen explicacions a la família i aquesta decideix que, ja que el Gregor no es "recupera", el millor que poden fer es desfer-se d'ell. El protagonista, conmocionat davant aquesta situació, mor en la seua cambra.

Lliures de "la càrrega" els Samsa començen a plantejar-se una nova vida. Tot a tornat a la normalitat i els seus plans de futur, que involucren la seua filla, són prometedors. Qui hauria pensat que la mort de Gregor trauria tanta felicitat?

Els nous enfocaments de la literatura en el segle XX.

Poema XX, Pablo Neruda. (Veinte poemas de amor y una canción desesperada)



Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: " La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos".

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

La Literatura universal i el cine.

• L'autre Dumas recrea la vida de l'autor de novel·les com Els tres mosqueters o El comte de Montecrist. Per què és polèmic aquest film a França? Per cert, Alexandre Dumas pare o fill?

L'autre Dumas (L'altre Dumas), dirigida per Safy Nebbou i protagonitzda per Gérard Depardieu i Benoît Poelvoorde, és una pel·lícula francesa catalogada com a drama històric en la que es relata la relació entre Alexandre Dumas pare, autor de Els tres mosqueters, i Auguste Maquet, un dels seus millors col·laboradors literaris, el qual, segons diverses informacions, elaborava juntament amb altres "negres literaris" l'estructura argumental de les obres de Dumas.

Aquest film, que s'estrenà el 10 de febrer a França (encara no es troba a les sales del nostre país), a provocat una gran polèmica al país de l'escriptor de El comte de Montecrist, i no precisament per l'argument de la pel·lícula. El fet que Gérard Depardieu, reconegut actor francès, haja encarnat el paper de Alexandre Dumas (recordem que aquest era fill d'una esclava negra i posseïa trets africans) no ha agradat massa ni a la crítica ni al Consell d'Associacions Negres de França. Segons el president d'aquesta associació, el director de la pel·lícula podria haver escollit un actor de raça mixta per tal de donar major realisme al personatge, el qual, interpretat per Depardieu, queda ridícul, ja que l'actor tingué que obscurir la seua pell i ficar-se una perruca per tal de semblar-se minimament al famós escriptor del segle XIX.

Lit .Universal: Bloc 3.

• Les possibles interpretacions de La metamorfosi [La transformació].

Al llarg dels anys han aparegut diverses interpretacions sobre el sentit de la transformació de Gregor Samsa, protagonista de La Metamorfosi, de Franz Kafka (1883-1924). Alguns experts donen explicació a la transformació d'aquest personatge mitjançant els següents mètodes:

• Mètode biogràfic: Aquesta línia d'interpretació fa referència a la hipòtesi de Kafka com a Samsa. "La metamorfosi" de Gregor, que no preocupa al personatge, no és més que una al·legoria de la transformació de Franz Kafka en escriptor. L'escarbat en que es converteix el protagonista produeix una mena de subtància apegalosa - que els escarbats no segreguen- que pot ser una altra al·legoria de l'escriptura, la qual és completament necessaria per a Kafka. En aquesta interpretació autobiogràfica també em de senyalar la importància que té per a Samsa l'escriptori situat en la seua cambra. D'aquesta manera entenem com l'autor de La Metamorfosi utilitza el personatge de la seua obra per tal de reflectir-se a sí mateix.


• Mètode psicoanalític: Segons aquest mètode, l'obra de Kafka és la història d'un complex d'Èdip. Gregor, el protagonista, odia i té por del seu pare, al igual que Kafka. Herrmann Kafka posseïa un gran poder sobre el seu fill i aquest sempre se sentia intimidat i inútil. En l'obra, Samsa no més sent verdadera passió per la seua mare i la seua germana.


• Mètode ambiental: La següent línia d'interpretació fa referència a la confrontació de l'individu racional i intel·ligent i la societat burgesa que l'envolta i de com aquest individu se sent impotent davant el poder. Kafka, per tal d'escriure, a de renunciar a molts dels plaers existencials. D'aquesta manera, la literatura i la voluntat d'escriure és una decisió heròica pel que té de renúncia. A més, Kafka fa un diagnòstic del ciutadà enmig de la societat burocràtica del segle XX. Una bon exemple d'això són els llogaters que apareixen en l'obra, tres buròcrates oportunistes que estan a l'extrem oposat de Samsa.
  

Fonts: http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u28/Webteoria/webteoria/kafka.htm#Interpetació

Lit. Universal: Preguntes bloc 3.

Les flors del mal: la gènesi de la poesia moderna.

Les flors del mal, considerada una de les obres més importants de la poesia moderna, és una col·lecció de poemes que Charles Baudelaire va publicar per primera vegada el 1857.

En aquesta obra, el poeta francès realitza una subversió entre art i naturalesa, ja que per a ell aquesta ultima es horrible, al contrari que l'artifici. A més, amb aquesta poesia de tipus simbolista, Baudelaire apunta a idees que estan fora del poema, es a dir, que van mes enllà.

Segons Ángel L. Prieto de Paula, que realitzà una conferència sobre aquesta magnífica obra el passat día 12 de febrer a l'Ateneu de Castelló, Les flors del mal posseeix una gran perfecció formal de estil clàssic, però no temàtic. Baudelaire, poeta esteticista que segons Verlaine formava part dels "poetes maleits" per la seua associabilitat i desobediència moral, va tractar temes relacionats amb la desesperació romàntica, com per exemple la desesperança, la falta de expectatives i desitjos, el tedi i la condició humana.

Tota l'obra d'aquest poeta esta condicionada per la seua biografia. Una infància desgraciada, la mort del pare, les drogues, les relacions amb prostitutes, la sífilis i la seua vida bohèmia i excèntrica el portaren a escriure sobre temes poc habituals en la seua època (s. XIX). De fet, part dels poemes de Les flors del mal van ser censurats, ja que la societat burgesa es va escandalitzar. Davant aquest esdeveniment, Baudelaire va retraure que ell només reproduïa la putrefacció de la pròpia societat. El conferenciant Ángel L. Prieto de Paula comentà una curiosa anècdota segons la qual Baudelaire havía portat al museu a una prostituta amb la que es relacionaba. Aquesta, en ver nombrosos cuadres amb figures despullades s'horroritzà. Amb aquesta anècdota se reflecteix perfectament la hipocresía de la societat de l'época.

En definitiva, Baudelaire feu avançar la poesia contemporània i li confegí algunes característiques:

• El poeta es un visionari, però també un savi que tracta el tema de la condició humana.
• El poema es, per si mateix, un enigma i el poeta treballa amb el poder suggestiu de les paraules. La sinestèsia i la musica esdevindran clau.
• El poeta es situa en el gouffre (abisme) i capta la barreja d'allò angelical i d'allò diabòlic.

Fonts: VICENÇ LLORCA, SUSANNA RAFART. Castellnou, editora valenciana. Literatura Universal.

Les Flors del Mal XCIII

A UNA DONA QUE PASSA

Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:

prima, alta, de dol, dolor majestuosa,

una dona passà, amb la mà fastuosa

gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,

àgil i noble, amb actitud d'estàtua.

Crispat com un extravagant, bevia jo

als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―,

la dolçor que fascina i el plaer que mata.

Un llamp... després la nit! ―Fugitiva bellesa

d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida,

¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?

En altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser mai!

Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,

tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!

CHARLES BAUDELAIRE: Les Fleurs du Mal. 1857 Traducció de Jordi Llovet Edicions 62

• Mesureu-ne les síl·labes. De quin tipus de vers es tracta? Tema. Argument. Quines imatges poètiques hi destacaríeu? Comenteu alguns trets de la poesia baudelaireana presents en aquest poema.

Els versos que Charles Baudelaire empra en "A una dona que passa" son alexandrins (de dotze síl·labes) separats per dos hemistiquis de sis síl·labes.

El tema del poema es l'amor a primera vista. El poeta passeja distret pel concurrit carrer fins que la visió d'una dona alta, prima i vestida de negre el fa "despertar". Els blaus ulls de la desconeguda i els del poeta es creuen en una mirada que commou el protagonista. Desprès de la casual i efímera trobada, el poeta lamenta no haver pogut gaudir un poc mes d'aquella penetrant mirada que l'enamora i es pregunta si alguna vegada podrà tornar a veure la dona.

Algunes de les imatges poètiques mes importants d'aquest poema son:

• "dolor majestuosa": fa referencia a la dona que, a pesar de vestir de dol, te una força i una mirada molt intensses.
• "cel livid que gesta l'huraca": el "cel livid", els ulls de la dona, fa que "l'huraca", l'enamorament del poeta, es realitze.
• "Un llamp... despres la nit!": el llamp fa referencia a la fugacitat de la mirada i del moment. La nit simbolitza la perdua de la dona i la tornada al carrer replet de gent corrent.

Llibres electrònics, el futur de la lectura?

Avui dia, el món de la tecnologia està molt desenvolupat en tots el àmbits. Aparells com el iPod i el iPhone són una interessant mostra de tots aquests avanços que han anat apareguen durant els últims anys. Peró, sens dubte, un dels aparells electrònics més recents i més innovadors ha sigut el e-Reader.

Aquest és un dispositiu emprat per a llegir llibres electrònics (també anomenats eBooks o ecollibres), versions digitals de qualsevol llibre editat en paper. Amb l'aparició d'un dispositiu com el e-Reader és evident que el poder de la tecnologia ha arribat, fins i tot, a l'àmbit de la lectura. Peró la qüestió és la següent: tindrà el llibre electrònic el mateix arrelament i acceptació que el llibre tradicional?

És cert que practicant la lectura d'aquesta manera tan innovadora, no seria necessari l'excessiu consum de paper, ja que els llibres no s'editarien en el seu clàssic format. A més, el e-Reader ens permetria emmagatzemar multitud de llibres en molt poc d'espai i convertiria la lectura en una labor més senzilla, doncs no tindríem que preocupar-nos per la grandària i el pes dels llibres.

Tanmateix, el cansament que patirien els ulls al estar en contacte continu amb la pantalla seria massa molest. Peró el més important de tot es que la tradició i l'apreu que la majoria sentim pels llibres que s'han editat en el seu tradicional format des de l'aparició de l'impremta de Gutenberg no serà fàcil d'abandonar. Pot ser el tacte aspre, l'olor peculiar i el color groguenc que adquireixen les pàgines al llarg dels anys tenen un encant que ningun llibre electrònic podrà adquirir mai.

Lit. Universal: Preguntes bloc 3.

Unitat 6. El realisme i el naixement de la novel·la contemporània.

• Comenta quins trets de la prosa de Flaubert es troben en el text escollit.

El creixent desenvolupament de la novel·la al llarg de tot el segle XIX contribuí a dignificar la prosa.
Gustave Flaubert (Rouen, 1821 - Croisset, 1880) destaca en aquest sentit i representa la cúspide de la novel·la francesa del segle XIX. Encara que va refusar ser inclòs dins del realisme, va suprimir tant el jo en l'escriptura com el sentit de l'objectivitat.

La seua exigència per la perfecció formal el lliga a les pretensions de la poesia parnassiana (el parnassianisme va ser un moviment literari francès creat com a reacció contra el Romanticisme). En el terreny de la prosa, Flaubert pretén donar a les seues novel·les, com és apreciable en aquest fragment de Madame Bovary, la consistència del vers, buscant l'exactitud i la precisió de cada paraula i la correspondència rítmica de cada frase amb la sonoritat i la bellesa del vers.

El seu propòsit de construir la novel·la com si d'un poema es tractara arriba fins l'extrem de deslligar el gènere novel·lístic de tota intenció mimètica, deixant com element secundari a l'argument, en la línia de l'art per l'art. Passant per alt l'acció i el paisatge, Flaubert centra la seua atenció en les múltiples perspectives que li ofereix el personatge, el seu esdevindre psicològic, la descripció dels seus estats d'ànim i, fins i tot, la descripció dels objectes, ja que l'autor dóna gran importància a les imatges.

D'altra banda, al llarg de tota l'obra el nostre escriptor utilitza l'estil indirecte lliure, que se serveix del temps imperfet i de la interrogació retòrica per a entrar ambiguament des de la veu del narrador fins a la veu dels personatges.
A més, Flaubert empra un llenguatge descriptiu, ja que utilitza nombroses paraules i frases explicatives per tal de realitzar descripcions, fins i tot, dels fets més trivials.
Algunes de les tècniques narratives que estan més presents en Madame Bovary són aquelles que fan referència al passat, ja siga d'una manera fugaç o prolongada.

Conferències a l'Ateneu de Castelló ( I )

El passat dia 5 de febrer es va inaugurar a l'Ateneu de Castelló (Centre Municipal de Cultura) el cicle de conferències Libros de ayer y de siempre. La primera d'aquestes xarrades, baix el títol de Dante y la Divina Comedia: una visión, una narración total, un libro único en la historia de la literatura, va estar impartida per l'escriptor, antropòleg i sociòleg valencià Joan Francesc Mira, que traduí a la nostra llengua "aquesta obra absoluta" l'any 2001 (la primera traducció en vers de la Divina Comèdia es va fer en català al segle XV).

La major part de la conferència girà al voltant de la primera divisió de l'obra, l'Infern, on segons Mira, el poeta italià critica els vicis humans. Per a Dant Alighieri, com autor i protagonista de la Divina Comèdia, l'Infern posseeix la forma d'un con invertit dividit en cercles, on els pecats van de menor a major grau. Situat a l'interior de la Terra i coincidint amb la ciutat sagrada de Jerusalem, aquest lloc està dedicat a tots aquells que, bé per no haver viscut a l'època cristiana o bé per haver tingut un mal comportament, pateixen nombrosos càstigs i no poden accedir al Paradís i prendre contacte amb aquells que han conservat intacta la seua moral cristiana al llarg de la vida terrenal.

Dant inicia el seu viatge en una selva obscura (al·legoria a la vida de pecat), en companyia del poeta llatí Virgili. Junts recorren l'Infern, on el protagonista es troba amb conegudes personalitats del món antic. Als llimbs coincideix amb Plató, Ovidi, Homer i Lucà, amb els quals es compara, ja que el mateix Dant Alighieri es considera un geni al crear la seua obra. Al llarg del recorregut també es troba amb personatges com Aquil·les, Paris, Ulisses, Dido, Àtila, Cleopatra i Judes. A més, també te l'oportunitat de parlar amb Filippo Argenti, Guido Cavalcanti i el Papa Bonifaci VIII, alguns dels seus coetanis. Tanmateix, Dant fa referència, sobre tot, al món romà, ja que el poeta italià sentia una especial debilitat per Virgili i l'heroi troià Enees, al que també inclou al seu infern.

Segons Joan Francesc Mira, aquest cicle de conferències no podria haver estat iniciat per cap altra obra que no hagués sigut la Divina Comèdia, perquè aquesta ha perdurat al llarg de la història de tal manera, que s'han creat termes referents a l'autor i la seua obra. Un exemple d'això és el concepte de "dantesc", que desgraciadament, tan sols s'utilitza per descriure catàstrofes, quedant-se només amb la terrible visió de l'Infern que Dant ens va donar.

D'altra banda, però en menor grau, Mira parlà de les dues parts restants de la Divina Comèdia, el Purgatori i el Paradís. A la primera (muntanya amb vessants escalonats i redons, simètrica a l'Infern), els homes depuren els seus pecats per tal que les seues ànimes pugen al Paradís. Dant, ja sense la companyia de Virgili, recorre el Purgatori purificant la seua ànima. Al arribar al Paradís (format per nou esferes mogudes per rodes), l'autor troba a Beatriu, personatge creat per rendir homenatge a la seua amada desapareguda, que representa la bellesa i l'amor.

En definitiva, la Divina Comèdia, a més de ser una de les obres més importants de la literatura universal i un punt de referència per a la major part d'escriptors de tots els temps, ens proporciona una meravellosa visió de l'època anterior i coetània a Dant Alighieri. De fet, alguns la consideren la gran enciclopèdia del saber (filosòfic, religiós, històric, social, cultural...) del món medieval.

Lit. Universal: Preguntes bloc 2.

• Comenta quins trets del teatre shakespearià es troben en el diàleg escollit.

Hamlet. Acte III - Escena I.

Hamlet, escrita entre finals del segle XVI i principis del XVII, es una de les tragèdies més importants de William Shakespeare (1564-1616). En aquest fragment de l'obra on el protagonista recita el seu famós diàleg, podem observar alguns dels trets més importants del teatre shakespearià.

El príncep Hamlet es un jove just i noble, però el seu caràcter i les seues debilitats el porten a cometre un error sobre el qual gira la major part de l'obra. Haver consentit el casament de la seua mare amb el seu oncle Claudi, haver-se fet passar per boig després de la mort del seu pare i el seu mal comportament amb Ofèlia, són alguns dels conflictes amb els que Hamlet ha de viure. A més, al igual que en la resta de tragèdies de l'escriptor isabelí, el protagonista no s'enfronta a un pla diví com en les tragèdies gregues, sinó que els seus problemes sorgeixen de la seua pròpia condició humana. La responsabilitat de resoldre la situació recau directament sobre l'heroi shakespearià.

D'altra banda, aquest monòleg reflecteix la importància que Shakespeare donà a les reflexions filosòfiques sobre l'home i la mort. El caràcter indecís de Hamlet es l'origen del seu drama, i causa que la venjança contra l'assassí del seu pare es demore. D'aquesta manera, durant la major part de l'obra el protagonista es centra més en la reflexió que en l'acció.

En lo referit al llenguatge, podem dir que Hamlet és el més hàbil de tots els personatges en l'ús de la retòrica. Shakespeare aplica al jove príncep metàfores molt elaborades i li atorga la capacitat de expressar el seus sentiments o emocions a través de nombrosos jocs de paraules.

Fonts: www.williamshakespeare.netfirms.com
literaturauniversalbatxillerat.blogspot.com
es.wikipedia.org/wiki/Hamlet

Exercici 2. Hamlet

Hamlet. Acte II - Escena II

En aquest fragment, Gertrudis retreu a Poloni que parle amb tanta retòrica. Poloni mateix en sembla ser conscient. Assenyaleu quines figures retòriques (de mots o de sentències) hi empra. Per exemple: repetició, antítesi, hendíadis, paral·lelisme, anadiplosi, antístrofa, concatenació...


Repetició:

• "... per què el dia és el dia i la nit és la nit, i el temps és temps,"

• "Com que la brevetat és l'ànima del seny, seré molt breu."

• "El vostre noble fill és boig. I dic només això, perquè cal estar boig per definir la veritable bogeria."

• "És cert i és una llàstima. I és una llàstima que sigui cert."

• "... la causa del defecte, perquè el defectuós efecte ha de tenir una causa."

Antítesi:

• "... la causa que té aquest efecte,"

• "... formosa Ofèlia". Ja és una expressió ben lletja..."

• " "Formosa" és una paraula horrible;"

Hendíadis:

• "... la majestat i el deure,"

• "... seria malgastar nit, dia i temps."

• "... el seu pit excels i blanc,"

Paral·lelisme:

• "És cert i és una llàstima. I és una llàstima que sigui cert."

• "... el dia és el dia i la nit és la nit, i el temps és temps,"

• "... ben lletja i ben desgraciada."

Anadiplosi:

• "És cert i és una llàstima. I és una llàstima que sigui cert."

Antístrofa:

• "El vostre noble fill és boig. I dic només això, perquè cal estar boig per definir la veritable bogeria."

Concatenació:

• "Que és boig és cert. És cert i és una llàstima. I és una llàstima que sigui cert."

En general, com podem observar en aquest fragment de Hamlet, William Shakespeare es va servir dels jocs de paraules per a escriure una de les seues obres cabdals.

Exercici 1. Hamlet

Hamlet. Acte III - Escena I.

Aquest monòleg està escrit en vers blanc. Però, sabríeu explicar amb les vostres pròpies paraules ―en prosa― quines afliccions torben l'ànim de Hamlet?

Al llarg de tota l'obra, però sobretot en aquest monòleg, el príncep Hamlet se'ns presenta com un jove amb molts dubtes. Donat el terrible assassinat del seu pare, el rei Hamlet, per part del seu oncle Claudi i el casament de la seua mare, Gertrudis, amb aquest últim, el príncep de Dinamarca no sap com actuar per tal de venjar-se de Claudi i castigar la seua mare per cometre incest i adulteri. A més, després de la mort de Poloni, els fets es precipiten i Hamlet mostra, més que mai, la seua indecisió a través d'aquest monòleg.

El príncep, a més de plantejar-se la venjança contra el seu oncle i la seua mare a pesar de les conseqüències, qüestiona el sentit de la vida i de la mort. El patiment, les injustícies i el dolor són algunes de les afliccions que Hamlet sofreix i que atribueix a l'existència, per això es pregunta per què l'ésser humà no fica remei a les seues desgràcies llevant-se la vida. Finalment, el jove Hamlet arriba a la següent conclusió: el temor a la mort i el seu desconeixement fan que suportem els patiments de la vida terrenal.

Lit. Universal: Preguntes bloc 2.

Abans de Nadal vam començar la unitat 3 (Renaixement, Barroc i Classicisme), i de la mateixa manera que ho vam fer a la primera avaluació, seguirem aprofitant el nostre bloc de literatura per respondre algunes de les qüestions referides a l'assignatura.

• La lírica petrarquista en el Renaixement i el Barroc.

El Petrarquisme és, dins del gènere líric, la corrent estètica que imita l'estil, les composicions i els tòpics del poeta de l'Humanisme italià Francesco Petrarca (Arezzo, 1304 - Arquà, 1374). Aquesta corrent literària es va expandir per tota Europa amb el Renaixement (començament del segle XVI - segona meitat del segle XVII) i suposà la continuació de l'antropocentrisme i el rescat del llegat grecollatí que caracteritzà l'ideari humanista del segle XIV.

Els poetes petrarquistes es dedicaren, principalment, al sonet amorós i el reuniren en els coneguts cançoners petrarquistes (col·leccions de poemes lírics creats a semblança del Canzoniere de Petrarca). Aquests cançoners expressen els sentiments amorosos de l'autor per la seua dama en evolució des de lo sensual fins a l'espiritual. Tot això, baix les influències de les teories del platonisme, que considera l'amor d'una manera abstracta.

En lo referit a la temàtica de les composicions petrarquistes cal destacar el culte a la bellesa i la importància de la naturalesa (bucolisme), on es reprenen tòpics com el carpe diem o el locus amoenus. Un altre dels temes principals és l'amor, l'eix del qual és la dona, de la mateixa manera que en l'amor cortès.

Alguns dels poetes renaixentistes més representatius del petrarquisme van ser l'italià Pietro Bembo, Garcilaso de la Vega, que explotà el vers hendecasíl·lab i el sonet, i Pierre de Ronsard amb el grup de La Pléiade.

Tanmateix, al període del Barroc (s. XVII - s. XVIII), el petrarquisme es va transformar en una corrent artificial i freda, de manera que els poetes de l'època començaren a utilitzar la paròdia, creant múltiples cançoners burlescos i humorístics.

Alguns d'aquestos poetes van ser Luis de Góngora, que tractà el culteranisme i Francisco de Quevedo, que representà el conceptisme i destacà en la poesia amorosa i el sonet.

Fonts:
V. LLORCA i S. RAFART: Literatura Universal. Editorial Castellnou.
es.wikipedia.org/wiki/Petrarquismo

Lit. Universal: Preguntes bloc 1.

Altra qüestió de la unitat 1 que podria eixir al examen. Aquesta tracta sobre la literatura llatina i els seus escriptors.

• Els grans poetes llatins: Virgili, Horaci i Ovidi.

Durant el segle I aC, la literatura llatina arribà a la seua esplendor, gràcies, entre altres factors, a l'afavoriment del conreu literari durant l'època de l'emperador August i a la protecció de les arts que van dur a terme nobles com Mecenes.

Virgili (Màntua, 71 o 70 aC - Bríndisi, 19 aC) va ser un dels poetes llatins més importants. Influït pels grecs i els llatins, Virgili se centrà en l'escriptura d'èglogues, poemes bucòlics i de les Geòrgiques, on fa referència a relacions amoroses entre pastors en escenaris rurals. Però, sens dubte, l'obra més important del poeta llatí va ser l'Eneida.

Animat pel propi August, Virgili escrigué la seua obra mestra, un poema èpic composat per 12 llibres que narra la fugida de Troia i les aventures d'Enees fins arribar al Laci. Els sis primers capítols de l'Eneida pareixen imitar l'Odissea i els sis restants la Ilíada. Així, el poeta llatí volia combinar la bellesa grega i l'esperit nacional romà tot submergint-se en el món homèric.

Virgili mostrà una gran capacitat artística per tornar a contar poèticament les històries que ja tots coneixien , composant d'aquesta manera el poema èpic en llegua llatina més admirat i imitat en la literatura universal posterior.

Horaci (Venúsia, 65 aC - Roma?, 8 aC) fou fill d'un llibert que l'envià a Roma per rebre una educació humanística. Allí va conèixer Virgili, el qual el recomanà a Mecenes.

Horaci destacà en el lirisme i la seua obra està formada per sàtires, epodes, odes i epístoles, on el poeta ens parla de la societat i la soledat, de la vida rural i la vida urbana. La tradició literària el considera paradigma de l'estètica classicista, ja que la mesura hel·lènica, la sensualitat i la delicadesa són virtuts que apareixen a la seua literatura.

De totes les seues obre destaquen el Carmen Saeculare, un himne als déus i els Epodes, que ha sigut utilitzat com referent del tòpic del beatus ille.

Ovidi (Sulmona, 43 aC - Tomis, 17 aC) va ser un poeta refinat i observador amic d'Horaci. L'any 8 aC va ser exiliat per August, la qual cosa marcaria la seua vida.

Escrigué poesia amatòria i eròtica, i dues obres cabdals: les Metamorfosis, poema filosòfic compost per versos hexàmetres i els Fasts, poesia didàctica.

Fonts:
V. LLORCA i S. RAFART: Literatura Universal. Editorial Castellnou.
La poesía épica. La poesía lírica. Apunts de llatí. 2n Batxillerat.

Lit. Universal: Preguntes bloc 1.

Bé, després d'unes setmanes sense ocupar-me d'aquest bloc avui l'estrenaré oficialment. Intentaré respondre algunes preguntes referides al temari donat fins ara i que podrien sortir al primer examen.

• L'obra dramàtica de Sòfocles: innovacions teatrals, tècnica literària, les seues set tragèdies i la repercussió en la història de la literatura.

Sòfocles (495 aC - 406 aC) va ser amb Èsquil i Eurípides un dels autors més representatius de la tragèdia grega, que aconseguí el seu apogeu a l'Atenes del segle V aC.

En contraposició amb els seus companys, Sòfocles innovà tant en les representacions teatrals com en la tècnica literària utilitzada en aquell temps. El nostre autor inclogué un tercer actor en la escena, la qual cosa donava una major complexitat a l'obra i als diàlegs.

La tragèdia de Sòfocles està composta per un pròleg, que ens proporciona els antecedents de l'argument de l'obra; un pàrode, on el cor entra a l'orquestra cantant i ballant; i els diferents episodis on els actors desenvolupen l'acció tràgica. A més, entre els episodis es succeeixen diverses intervencions del cor, els estàsims.

Respecte a la tècnica literària de Sòfocles podem dir que es refereix a la tragèdia com a un tot i no com a part d'una trilogia. Un altre tret molt important d'aquest autor és la ironia tràgica, on tots els espectadors coneixen el tràgic final de l'heroi excepte ell mateix, com per exemple, en Èdip rei.

De les més de 100 tragèdies escrites per Sòfocles, Antígona, Èdip rei, Èdip a Colonos, Les Traquinies, Electra, Filoctetes i Àyax són les úniques conservades. Entre les més importants trobem les de la serie d'Èdip (Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona). En aquestes obres, Sòfocles ens conta la vida del desgraciat rei de Tebes, que matà el seu pare i es casà amb la seua mare sense saber-ho. Davant aquesta situació, Èdip, l'heroi tràgic, tingué que abandonar el seu regne i sofrir l'exili. Antígona, una de les seues filles, s'enfrontà amb el seu oncle Creont i arriscà la seua vida per complir un deure familiar, enterrar el seu germà Polinices.

Tota la bellesa de l'art grec inspirà el llatí, sobretot en el terreny literari, ja que el prestigi de les obres gregues va marcar els models que s'adaptaren en la literatura llatina. Fins i tot, obres gregues foren traduïdes al llatí.

Fonts:
es.wikipedia.org/wiki/Sófocles
V. LLORCA i S. RAFART: Literatura Universal. Editorial Castellnou.

Primer dia!